Diari de les idees Núm. 108 (3-7 de setembre 2018) - Departament d'Acció Exterior
←
→
Transcripción del contenido de la página
Si su navegador no muestra la página correctamente, lea el contenido de la página a continuación
Diari de les idees
Núm. 108
(3-7 de setembre 2018)RESUM D’IDEES
Jo tinc plena confiança en el poble de Catalunya i crec que guanyarem. Si
avancem junts i som capaços de crear el moment i lluitem i el defensem bé
podem guanyar
Quim Torra, “Veig l’horitzó net, veig que ens en sortim”, Vilaweb, 29 d’agost de 2018
Despite Germany’s growing prosperity, its society is seething as the
negative consequences of taking in more than 1 million asylum seekers
since 2015 sink in
Matthew Karnitschnig, Germany’s Islam problem, Politico, 3 de setembre de 2018
We prioritise pluralism and accuracy, avoid sensationalism and clickbait,
and limit advertising to be coherent with our values.
Rocío Ros Rebollo, “How feminist journalists are shaking up the Spanish language
media”, OpenDemocracy, 21 d’agost de 2018
We need to build an economy that is premised on the whole of our beings
and that leans towards solidarity in this way
Emily Kawano, “Seven ways to build the solidarity economy”, OpenDemocracy, 4 de
setembre de 2018
The regional bloc’s energies and funds would be better dedicated to
creating significant legal and humane channels for African migration.
These might include greatly expanded labor migration programs,
opportunities for students and internships, and a credible visa lottery
system to encourage people to secure documents before leaving home.
Loren B. Landau, “Europe Is Making Its Migration Problem Worse”, Foreign Affairs, 5
de setembre de 2018
1Jo tinc plena confiança en el poble de Catalunya i crec que guanyarem. Si
avancem junts i som capaços de crear el moment i lluitem i el defensem bé
podem guanyar
Quim Torra, “Veig l’horitzó net, veig que ens en sortim”, Vilaweb, 29 d’agost de 2018,
https://www.vilaweb.cat/noticies/quim-torra-veig-lhoritzo-net-veig-que-ens-en-sortim/
El 4 de setembre, el president Quim Torra té previst de fer una conferència que ha de
marcar el rumb dels mesos vinents. Es titula ‘El nostre moment’. Tot i que no en vol
avançar el contingut, en les respostes d’aquesta entrevista s’entreveu una línia clara de
canvi de cicle polític. No hi ha mitges tintes. Torra desgrana el seu pensament amb un
llenguatge directe, poc corrent en un polític. I dóna unes quantes notícies importants: els
polítics del país han fet els deures aquest estiu i es pot parlar d’unitat en allò que és
essencial, amb reunions sistemàtiques en tots els àmbits. També assegura que la crisi de
parlament ja s’ha resolt. Un bon ancoratge per a començar.
Vist el que explica, el canvi de Torra no és pas subtil. No haver estat un professional de
la política li configura una llibertat d’estil i de pensament nova. Refrescant per a alguns,
segurament irritant per a uns altres. No hi ha eixos, ni full de ruta, ni estructures d’estat.
Hi ha convicció d’anar a totes, a guanyar, sense improvisar. Crític amb el 27 d’octubre,
sap quins factors són decisius i sap també que l’organització és imprescindible i que les
possibles opcions no poden tenir preguntes sense resposta.
Interpel·la la consciència del 80% que no vol repressió, que vol referèndum i que no té
rei enfront d’unes sentències que abans del judici se saben injustes. I la seva visió inclou
un triplet d’acció que deixa fora tan sols els reaccionaris: drets civils, drets socials, drets
nacionals. Tombant barreres, Torra apunta que als comuns els podria interessar de donar
suport al seu pressupost. El 4 és a prop. Aquell dia es podran valorar les expectatives que
aquesta entrevista desperta i sabrem si la ratlla de l’horitzó esdevé nítida per a molts.
—Amb una sola resposta molts lectors ja en tindrien prou. Com es farà efectiva la
República?
—Treballant! Quan parlem de fer efectiva de la República és que donem valor a allò que
va passar el primer d’octubre i el 27. Si no, no té sentit. Aquests mesos he dit que calia
crear un altre moment. Aquesta expressió a vegades s’ha entès com: ‘Hem de tornar a fer
un altre referèndum?’ Crec que no. Aquesta pantalla, nosaltres ja l’hem passada. Hem de
ser capaços d’alçar la mirada i veure que és allò que ens permet d’unir i focalitzar
esforços. Trobar la palanca que ens permeti aquest moment per a fer efectiva la República.
—El govern intervindrà perquè aquest moment arribi?
—Aquest govern està compromès a fer efectiva la República. És un govern
independentista i treballa per la independència. No és un govern que aspiri a restituir les
coses com abans del primer d’octubre, perquè aleshores no compliríem el mandat que
tenim. A la conferència que faré el 4 de setembre, que es titula ‘El nostre moment’ ja
donaré unes pistes de com pensem encarar aquests mesos vinents. Però, sense que el
govern s’ho proposi, tenim un calendari que representarà un desafiament col·lectiu per al
país. Aquí no es tracta de fer cap commemoració nostàlgica, ni malenconiosa dels fets
2que van passar, sinó d’aprofitar la força d’aquests fets per continuar avançant. En
definitiva, com deia el mestre Fabra, tindrem allò que ens sapiguem guanyar.
—Això ens ho explicareu el 4 de setembre?
—Aquest dia direm moltes més coses.
—Però no hi haurà un nou full de ruta?
—No serà un full de ruta.
—Què serà?
—Primer faré una anàlisi d’on som, què ha passat. Per a mi és molt important, fer
l’autocrítica que calgui fer. Durant aquest estiu hi ha hagut moltes veus que han pensat i
reflexionat sobre com ho havíem d’encarar, i això és bo. L’independentisme s’ha exigit
entendre per què no havíem fet la República. Ha volgut ser conscient de les coses que
vam fer bé i de les que no vam fer prou bé perquè quan arribi aquest altre moment no ens
torni a passar.
—Parlant d’autocrítica, quan encara no éreu president, en una entrevista vàreu dir
que havia faltat estratègia. Vist aquell moment des d’ara i des de la vostra posició
actual, quina seria la principal crítica.
—El primer d’octubre va ser un èxit indiscutible d’una estratègia política. En canvi, al 27
d’octubre no s’hi arriba amb el mateix grau d’estratègia, havent-ho pensat tot bé. Quan el
president Puigdemont reconeix que aquell 10 d’octubre havia d’haver proclamat la
República l’encerta de ple. Li agreixo aquesta reflexió perquè té molt valor. Això vol dir
que del 10 al 27 d’octubre hi ha unes grans turbulències, que segurament tornarem a tenir.
—…!
—Però passa que si aquestes turbulències les has anticipades, si has previst opcions
diverses plausibles, pots guanyar o perdre, però, si més no, no hauràs pensat en aquelles
opcions una setmana abans. Tu has d’estar preparat per a totes les opcions des de mesos
abans. Per tant, fa la sensació que el problema no és haver de decidir en un moment
determinat una de les opcions –penso que s’ha de decidir entre tothom com es va fer
aleshores–; el problema és que has de tenir els plans de contingència per a totes les
opcions. Aquesta manera de veure-ho em deu venir dels meus anys de treballar a Suïssa.
Vol dir que les coses s’han de fer a la suïssa manera.
—Aquesta anàlisi repercutirà en canvis estratègics actuals? Menys fulls de ruta,
menys estructures d’estat, més opcions possibles… Hi ha una voluntat de canviar en
aquest sentit.
—Per part meva, sí. Quan parlo de moments, en el fons parlo d’això. Arribat el moment,
hem de tenir les situacions estudiades, previstes i amb garanties d’èxit.
3—A part aquesta autocrítica la conferència contindrà propostes?
—És una conferència que vol reprendre la iniciativa, passar de la fase de la restitució a
una altra fase. Això per a mi és molt important perquè aquest moviment sempre ha anat
endavant i després d’aquests últims mesos –pel 155, per la repressió, per tot això que ha
passat– cal tornar a marcar la línia perquè l’independentisme és la força majoritària del
país. Té una majoria social que demana una resposta, una concreció que en aquesta
conferència podem donar.
—Concretareu?
—A la conferència parlarem molt de les vies d’acció republicana, és a dir, l’exili, el
parlament, el govern, els ajuntaments i d’una manera especial de la societat civil
organitzada adulta que s’ha enfrontat a uns fets extraordinaris, que l’han enfortit i li han
donat el tremp necessari per a abordar segurament els mesos crucials que ens falten, amb
tota la capacitat de sacrifici i d’esperança que caldrà. La paradoxa és que tenir companys
a l’exili i a la presó podia semblar a alguns que debilitaria l’opció independentista. En
canvi, podem afirmar que justament això ha reforçat el moviment allà on calia. Ara sabem
fins on està disposat a arribar l’estat espanyol. I, per una altra banda, els catalans ara ja
hem de saber fins on hem d’estar disposats a arribar si volem vèncer l’estat espanyol. La
conferència desenvoluparà tot això. Ara no us puc avançar més.
—Fins on hem d’estar disposats a anar per aconseguir la independència?
—Els pobles que volen ser lliures normalment s’exigeixen un respecte mínim a si
mateixos. Aquest respecte implica defensar amb totes les conseqüències la seva llibertat.
Aquesta és la clau de tots els pobles que han assolit la llibertat. Hem de ser conscients
que ens trobem dins una causa general contra l’independentisme que provoca l’estat
espanyol. Hem de tenir molt present aquesta situació d’excepcionalitat i hem de ser
capaços de posar tot l’èmfasi, tota la mobilització, tota l’energia a favor dels drets civils,
els drets socials i els drets nacionals del país. Les enquestes ens donen uns resultats molt
interessants: un 80% és favorable al referèndum, un 80% va contra la repressió i un 80%
no sent la monarquia com una institució pròpia. Aquestes dades ens donen una imatge del
país que hem de saber mirar i treballar aquests mesos vinents.
—Però és molt més complex.
—El nostre èxit depèn de molts factors i si els alineem i som capaços d’avançar alhora
tenim opcions de guanyar. Aquests factors són la capacitat que ja ha demostrat
l’independentisme de resistència i persistència, juntament amb un alt grau d’organització.
També la unitat, entesa com la capacitat de focalitzar els esforços de tots en un punt
concret que ens permeti de crear el moment i arribar-hi amb totes les forces. Així mateix,
entre aquests factors decisius hi ha el de ser capaços d’augmentar el grau
d’internacionalització. I aquí és fonamental el paper que faci el Consell de la República
amb el president Puigdemont i tots els exiliats al capdavant. A aquesta llista de factors hi
hem d’afegir que l’estat espanyol insisteix a evitar aquest moviment democràtic. I,
finalment, la defensa política que es faci des de les presons de la causa contra
l’independentisme.
—…
4—Jo tinc plena confiança en el poble de Catalunya i crec que guanyarem. Si avancem
junts i som capaços de crear el moment i lluitem i el defensem bé podem guanyar.
—i perdre?
—També podem perdre, però si fem bé tot això, potser ens serà més fàcil explicar el que
pugui passar i no ens passarà allò que deia abans, de quan no vam fer efectiva la república.
No sé si m’explico: és una de les lliçons del 27 d’octubre.
—Entre els factors decisius heu parlat d’unitat, però ara per ara això sembla una
quimera.
—És una obvietat que hi ha maneres diferents de presentar l’objectiu de fer efectiva la
República pels diferents grups polítics. És complicat, però també diré que penso que els
partits polítics hem fet els deures aquest estiu. Encarem el curs amb un govern molt fort,
amb un parlament molt fort i amb tots els actors polítics molt conscients de la cruïlla
històrica en què ens trobem.
—Això que dieu dels deures vol dir que heu fet reunions per aconseguir una unitat
estratègica?
—Vol dir que aquest estiu m’he vist amb moltíssima gent. Era evident que, vist el que va
passar al parlament a l’última sessió, calia que es perfilessin algunes coses que no havien
rutllat prou bé entre Esquerra Republicana i nosaltres. En aquest sentit, això són bones
notícies. Avui hem tingut un consell executiu en què hem parlat de tot. Penso que també
aquells problemes que hem tingut al parlament són ben encarats i es resoldran.
—La situació del parlament ha estat molt difícil i complexa…
—La situació del parlament havia portat a unes desavinences que no es poden produir. Hi
insisteixo, crec que hem trobat la manera que això no passi. A part, tant nosaltres com
Esquerra Republicana ens hem compromès a tenir reunions. Reunions sistemàtiques des
de tots els punts de vista i estaments: parlament, govern i fins i tot a escala de partit. Tot
ha d’anar alineat. Puc dir que en aquest sentit veig l’horitzó net, veig que ens en sortim.
—La crisi de la renúncia dels diputats s’ha resolt?
—Sí.
—Hi ha un acord? Com quedarà la situació de Puigdemont?
—Sí, hi ha acord, la qüestió s’ha resolt. Però permeteu-me que avui no ho concreti, perquè
seria una deslleialtat cap als socis.
—Hi ha qui diu que hi ha tres governs: el d’Esquerra, el del PDECat i els dels dos
presidents. Aquesta imatge es repetirà?
—Els governs de coalició tenen veus diverses. A mi això no em preocupa especialment
si tenim clar quin és l’objectiu pel qual treballem. Em sembla molt positiu que els
consellers estiguin apoderats en els àmbits de la seva responsabilitat o que al parlament
5puguem tenir discrepàncies. No em sembla malament si quan hi ha en joc punts
essencials, quan hi ha en joc l’objectiu comú, tots anem a l’una.
—La manifestació de l’Onze de Setembre és decisiva?
—Com cada any, és decisiva. Ens dóna aquella fraterna força de veure que som molts al
darrere d’aquest projecte. Per tant, apel·lo als qui creguin que no ho fem bé o tan bé com
creuen que s’hauria de fer que hi siguin.
—Amb quin ànim hem d’afrontar el 20 de setembre?
—El 20 de setembre va començar la gran farsa, la gran mentida. Hem de fer un homenatge
a dues persones extraordinàries, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Hem de dir: Prou
mentides!, i reivindicar la pau.
—I el primer d’octubre?
—Jo tornaré al meu col·legi electoral. Vam ser molts que aquell divendres vam entrar als
col·legis per garantir que es pogués votar. Jo, amb la meva família i els meus veïns, hi
vam passar el dissabte i hi vam votar el diumenge. Vam protegir aquest vot. La nostra
força és la democràcia, els nostres baluards són els vots. El primer d’octubre no ha de ser
nostàlgic, ni malenconiós. Ha de ser una jornada reivindicativa perquè és un moment
fundacional. No podem córrer el risc de mitificar el primer d’octubre. Aquest dia ens ha
d’empènyer, ens ha d’interpel·lar.
—I el 27 d’octubre?
—El veig com una gran jornada internacional del dret a l’autodeterminació, seguint el fil
que he comentat abans de la importància que té internacionalitzar la causa catalana.
—Joan Ramon Resina, en una entrevista, us deia: ‘President, posi les urnes.’ Què li
responeu?
—Em va interessar molt allò que deia Joan Ramon Resina en aquella entrevista. Era de
les que fan pensar i meditar, però no entenc per què deia això de les eleccions. Jo no veig
que s’hagin de convocar.
—Havíeu dit que no us feien por les eleccions, però penseu que no n’hi ha d’haver?
—Jo no veig que calguin aquestes eleccions perquè hi ha una direcció clara i estem
d’acord en els punts essencials del que hem de fer aquests mesos vinents.
—La CUP i l’aprovació del pressupost us preocupen?
—No m’ha preocupat mai la CUP. Sempre fa el paper que ha de fer i sempre li agraeixo
que estiri i que colli. Hem de respectar els rols que ocupem cadascú de nosaltres. És tan
important l’espai que ocupa la CUP, com l’espai central que ocupa Junts per Catalunya i
Esquerra Republicana. Sense tota la gent, dels uns i dels altres, no ens en sortiríem. Jo
insistiré sempre que si tenim clar l’objectiu i el consens per assolir-lo a mi no em fan pot
les altres discrepàncies.
6—En aquest 80% de què parlàveu hi ha els comuns i fins i tot una part del PSC. Hi
ha d’haver cap canvi de la política independentista cap als comuns? Són els comuns
que han de canviar?
—En aquests mesos vinents segurament canviarem tots perquè aquest país viu una
situació gravíssima. Més de mil persones han estat investigades o citades a declarar per
un acte democràtic, que és anar a votar. Quan dic: ‘Comencem una mobilització
permanent pels drets civils, socials i nacionals d’aquest país’, això ens ha de portar unes
conseqüències. Hem de posar damunt la taula les consciències de cadascú de nosaltres en
aquest moment perquè jo no penso que es jutgin o siguin a l’exili uns membres del govern.
Es jutja el poble de Catalunya. Aquests representants polítics van fer allò que la ciutadania
va dir que volia que fessin. Em sento tan culpable com ells, tan a la presó com ells, tan a
l’exili com ells. Aquí hi ha un consens enorme. Arribats en aquest punt, que amb les
sentències es pot posar més de manifest, apel·lo a les consciències de cadascú de
nosaltres.
—Però ara mateix la distància entre els comuns i l’independentisme continua essent
gran, a vegades sembla que fins i tot s’hagi ampliat del primer d’octubre ençà.
—És possible: hi va haver les eleccions autonòmiques i les eleccions tenen això. Ara, jo
als comuns els dic, primer, que presentarem a votació al parlament tot el contingut de les
lleis suspeses; segon, que tenim un pla social i de progrés sobre el qual volem centrar
l’acció de govern perquè creiem que no és la República que ens portarà els drets socials,
civils i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita per aquests drets que ens portarà la
República. En aquest camí no crec que els comuns puguin no ser-hi. Parlem de la mateixa
cosa, d’aquest 80% que compartim. A mi m’agradaria pensar que aquest camí el fem
junts. És evident que hi ha coses que ens distancien molt, però també hi ha coses en què
els sento molt a prop, em sento molt a prop d’en Jaume Asens. Amb l’aprovació de les
lleis suspeses, amb la llei d’universalització de la sanitat de Catalunya, amb les lleis de
medi no hem de tenir el suport dels comuns? Si creuen que hem d’avançar més, parlem-
ne: nosaltres també volem parlar amb ells del pressupost. El nostre soci preferent és la
CUP, però creiem que els comuns poden entendre molt bé les nostres accions de govern
i pensem que els poden donar suport.
—Ada Colau sembla que us veu lluny.
—Sí, però segurament hi ha les municipals pel mig. Jo també li he dit que m’hauria
agradat que durant tots aquests mesos al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona hi
hagués hagut una veu independentista. I que si som en un procés de fer efectiva la
República ens interessa tenir un alcalde independentista a Barcelona. Això vol dir que
amb Ada Colau no podem coincidir en altres coses? Doncs no, segur que coincidim amb
moltes altres coses, però en aquesta no.
—Per cert, quan s’aprovaran aquestes lleis?
—Vam aprovar la resolució de la CUP i ens vam marcar uns calendaris molt concrets. El
primer termini acaba el 5 de novembre. Nosaltres aprovem els acords per complir-los.
7—L’últim dia que vàreu anar a la presó va ser per a veure la Carme Forcadell què
vàreu sentir quan sortíeu?
—Jo em sento molt malament quan surto d’una presó catalana on hi ha presos
independentistes. És un sentiment que tinc des del primer dia que van arribar aquí. Formo
part d’un govern independentista i per tant això, a mi mateix, em causa una angoixa, una
dificultat de comprensió. Encara que també em dóna més forces per tombar aquesta
situació. Només la tombem guanyant la República.
—Volen que sigueu Vichy?
—N’hi ha molts que ens volen Vichy, n’hi ha qui ens volen desunits amb el president
Puigdemont… Això que volen ja no em capfica. Aquí la cosa important és que cadascú
es pregunti si els seus ideals li permeten d’acceptar unes sentències del judici com les que
sortiran.
—Respecte dels presos, també hi ha qui ho pot interpretar a la inversa. Fem bondat,
no moguem fitxa, que tot serà més fàcil per als presos. Això us condiciona?
—Això que seria més fàcil per als presos s’ha demostrat que és una tesi infundada, això
no ha passat mai. En tot cas no hauria de dependre de nosaltres. Depèn de la posició dels
presos polítics. I en aquests moments surto de la presó sempre molt animat. Veig que hi
ha una clara decisió de defensa política de la causa. Com deia abans, si aquesta defensa
política la fem des de les presons, des de l’exili, des del govern i des de la ciutadania i
avancem tots quatre grups al mateix temps, això és molt important. Ens ha costat a tots
arribar fins aquí, però hi insisteixo: és molt important!
—Per què ha estat difícil?
—Trobo normal que ens hagi costat perquè els fets d’octubre, el 27 d’octubre, les entrades
a les presons, aquella arribada de Quim Forn a l’aeroport… El fet de veure companys teus
que entraven a les presons i desapareixien de la teva vida… Tot això ha estat una sacsejada
brutal al poble de Catalunya. Recordo que els primers dies d’estar al Parlament de
Catalunya t’arribava a afectar a tu mateix tot allò que passava. Hi havia com una mena
d’autocensura: això ho podràs dir? Val més que no ho digui? Però, vist amb perspectiva,
em sembla normal que tot fos difícil perquè veníem d’un gran daltabaix. Si han tingut cap
virtut els mesos que han passat, fins i tot perquè vam optar per recuperar un govern, és
que tots alcem la veu alhora i defensem les mateixes coses alhora. Això ara ho tenim i
ens dóna una gran força.
—Mirem cap a Espanya. Quina confiança teniu en el govern del PSOE, després de
les últimes decisions que ha pres?
—Nosaltres mantindrem sempre oberta la porta a la negociació i a qualsevol trobada que,
de manera bilateral, pugui portar-nos a resoldre aquest conflicte gravíssim que té
Catalunya. Però que no s’enganyi ningú: la bandera del diàleg i la negociació l’hem
defensada nosaltres. Qui no s’ha assegut a la taula de negociació durant anys ha estat el
govern espanyol. Ara s’hi ha assegut, però resta mut davant les propostes que fem.
Nosaltres hem dit perfectament al govern espanyol que partim d’un primer d’octubre i
d’un 27 d’octubre. Quina és la seva solució, com pretén abordar el govern d’Espanya no
8solament la crisi catalana, sinó la crisi constitucional que tenen? Fins ara no n’hem tingut
cap notícia. ‘Sin noticias de Gurb.’ Si és així, tampoc no anirem a fer-nos fotos, ni a
continuar en retòriques que no ens portin enlloc. S’ha d’anar a treballar, a posar sobre la
taula tots els temes que s’han de tractar. Es va acceptar que fos així i jo vaig tenir
l’oportunitat d’explicar-ho. A la segona reunió el President Sánchez ha d’explicar molt
bé als catalans quin és el projecte que té el govern espanyol socialista que sigui diferent
del projecte que tenia en Mariano Rajoy. De moment sembla el mateix
—Això vol dir que potser no es fa aquesta segona reunió si continuen aquests gests
com el de Borrell…. La reunió és en joc?
—Jo, com sempre, m’asseuré. M’és difícil de dir que no a aquesta pregunta, però també
insisteixo que hi ha un rellotge que avança. Jo vaig ser molt clar i li vaig dir: ‘President,
tenim això al davant! O hi apliquem la màxima intel·ligència política o vostè creu que un
poble que se sent jutjat pot acceptar unes sentències com aquestes que preveiem?’
—I…
—De moment, silenci.
—Silenci, silenci?
—Sí, ara em diuen que avui han fet unes declaracions que la proposta ha de ser dins
l’autogovern. Sí hi ha ningú que es pensi que després de tot això que ha passat, ara la
qüestió és una reforma de l’estatut o una competència aquí o allà no interpreta d’una
manera gaire raonable on és el poble de Catalunya.
—Fins a quin punt ha arribat l’hora d’apel·lar al republicanisme espanyol, fins a
quin punt hi ha la necessitat d’una mena de pacte de Sant Sebastià, de trencar aquest
monolitisme que hi ha a l’altra banda, amb una oferta que recuperi l’esperit dels
anys trenta?
—Aquells anys trenta també ens donen lliçons molt interessants, amb les declaracions
d’Azaña i de Negrín sobre Catalunya, s’han de tenir molt presents. El moviment
independentista ve de baix i jo desitjo al poble espanyol que s’apoderi de sobirania i sigui
capaç de formular-se el desafiament democràtic més important que és la lluita per la
república. Quan m’entrevisto amb les esquerres espanyoles i fins i tot amb el president
Sánchez li dic: quan us decidireu a avançar per la via de la república a Espanya? Veig una
península Ibèrica amb les repúbliques portuguesa, espanyola i catalana. Em sembla una
solució peninsular que podia donar una resposta als desafiaments que té la península
sencera. Per a mi, ara mateix, la meva prioritat és la República de Catalunya, però sí que
desitjo la llibertat de tots els pobles del món. Aquests dies a Espanya veiem, arran de
l’exhumació del general Franco, com encara persisteixen rèmores franquistes incrustades
en aparells de l’estat. Penso que l’única manera que té Espanya de resoldre la seva crisi
d’estat és avançant per la via de la república. Els republicans espanyols tindran sempre al
seu costat els republicans catalans.
9—Què en penseu de la manera com Ciutadans intenta provocar una situació de
violència?
—Aquest estiu m’ha preocupat moltíssim. Tant, que vaig fer un article perquè sortís a
tots els diaris expressant la necessitat que, com un sol poble, estiguéssim units enfront
d’aquests brots feixistes, d’aquests grups intolerants, que actuen de nit, encaputxats i amb
armes i que qualsevol policia normal del món deté i identifica. I resulta que ara la fiscalia
vol investigar els Mossos per haver fet la feina que els toca fer. Això indica fins a quin
punt malvivim en un estat que no ens toca. No pot ser que la fiscalia investigui els Mossos
i no investigui la violència del primer d’octubre, no investigui què passa a les
manifestacions feixistes al Valle de los Caídos.
—I el ministre també…
—El ministre diu que vol parlar de la convivència a les nostres places. Jo li responc que
a les juntes de seguretat es parla de seguretat. Nosaltres tenim ganes de fer un ple sobre
la convivència al Parlament de Catalunya. Hem de ser molt conscients de què passa, de
quins grups polítics aprofiten i manipulen qualsevol avinentesa per a la seva intenció de
fractura social. Com va dir el president Puigdemont, que abandonin tota esperança que la
societat catalana es fracturi. La societat catalana no es fracturarà mai per un debat polític.
Això és no entendre la nostra societat. Es pot fracturar perquè hi hagi una escletxa social
entre rics i pobres, una gran desigualtat que faci que la gent no tingui les oportunitats que
ha de tenir. Hi ha partits que s’equivoquen molt d’objectiu.
—Què respondríeu als que li diuen que no governeu?
—Dedicar-se a la independència és governar, perquè sóc un polític independentista que
ha de treballar per la República. Durant molts mesos no vam poder començar a treballar
per tots els entrebancs que ens vam anar trobant. Governem excepcionalment i hem fet la
primera fase de restitució. Saben quants milions d’euros es va trobar el conseller de
Treball paralitzats que havien d’anar a les entitats socials del tercer sector? Doncs més de
nou-cents milions. I així amb molts apartats. Durant el 155, no tan sols hi ha hagut la
indecència de la causa contra l’independentisme, sinó que a això s’hi ha d’afegir una
autèntica descurança de no governar. A sobre, el senyor Millo es passeja tan tranquil i
pretén donar-nos lliçons.
—Aquests mesos de president us han canviat?
—Penso que sóc el mateix, amb els mateixos defectes. Però el que m’ha canviat és la
pèrdua absoluta de privacitat. Això és una cosa que no he paït gaire bé. No pots deixar la
presidència aquí asseguda i sortir al carrer. No pots sortir només com a Quim Torra, sinó
que surts sempre com a president de la Generalitat, sempre, nit i dia. Això és complicat
per a mi, i complicadíssim per a la meva família. Tots ho hem d’anar encaixant.
—No éreu un home del sistema. Sentiu la pressió del poder?
—Viure a l’ull de l’huracà et fa viure diferent de la resta. Potser la perceben més el qui
no hi són que no pas tu, que ja hi ets. Com que ja vius enmig d’aquesta pressió no la notes.
És gairebé inherent. En canvi, quan ets en aquest palau, sí que notes és el pes de la història
i de la responsabilitat. Això sí que és un pes!
10—El vostre caràcter apassionat us ajuda? Potser no us agrada que us diguem
apassionat?
—És curiós perquè jo m’identifico més com un dels últims noucentistes supervivents.
Probablement, tinc un caràcter que es revolta en alguns moments i que
necessita la reflexió. Però durant tots aquests mesos de presidència he intentat mantenir
un to, no sé si ho he aconseguit. Crec que també va amb el càrrec mantenir un to de
dignitat i de respecte. Ho he intentat, però no sóc jo qui pot jutjar-me.
—El vostre Xammar admirat potser també tenia aquestes dues coses: ordre i
apassionament?
—Penso amb passió el nostre país i, encara que tinguis una posició moderada i que potser
en un estat normal defensaries posicions liberals i socialdemòcrates, et sents radical
defensant radicalment la llibertat del teu país. Un poble que no té aquesta llibertat, si vol
ser lliure, és radical o no ho serà.
—El vostre caràcter obert us ajuda a fer política?
—Això ho haurien de dir els altres.
—A nosaltres ens han dit que sí…
—Intento no canviar de caràcter i ser molt sincer. Potser una de les coses que ens han
passat aquests últims anys és que no ens explicàvem ben bé què volien fer i què no. I no
ha de ser així, perquè tenim un poble adult que prendrà les seves decisions i que se sent
responsable. Qualsevol ciutadà que em trobo és tan responsable com ho puc ser jo. En
aquests moments no veig gaire diferència en allò que pugui fer ell des de qualsevol lloc
o el que pugui fer jo. Jo no crec en ordres màgiques des de despatxos foscos.
—Amb quin polític dels anys trenta us identificaríeu?
—Voldria ser la síntesi perfecta de dos polítics, que són Francesc Macià i Carrasco i
Formiguera. Per mi aquesta suma és Lluís Nicolau i d’Olwer. Aquesta equació m’agrada
molt. Jo ja ho dic, Acció Catalana, sense saber-ho i vuitanta anys després, ha col·locat un
president de la Generalitat. En una de les discussions que a mi m’encanten amb en
Xavier Domènech, amb qui fem discussions històriques interessants, jo li recordava que
a les eleccions del 1936 –quan van anar junts Acció Catalana i Esquerra Republicana,
amb els socialistes i tota una colla de grups– el que té més vots és Lluís Nicolau
d’Olwer. I, com diria en Boye, ‘ahí lo dejo!’.
—Teniu temps de llegir?
—Sí, cada dia, abans d’anar a dormir llegeixo una estona i gràcies a la consellera Borràs
llegeixo poetes que no havia llegit, com és el cas de Zoraida Burgos, una poetessa
sensacional.
11—Sempre teniu la vostra experiència suïssa com a referent. Tindrem una
independència a ‘la suïssa’?
—Tu pots guanyar o perdre la independència, però no pots no anar-hi preparat. Quan
parlo d’organització parlo d’això. Pot passar de tot, però ho hem de donar tot i ens hem
d’haver preparat bé.
12Despite Germany’s growing prosperity, its society is seething as the
negative consequences of taking in more than 1 million asylum seekers
since 2015 sink in
Matthew Karnitschnig, Germany’s Islam problem, Politico, 3 de setembre de 2018,
https://www.politico.eu/article/germany-islam-chemnitz-far-right-demonstration/
Can Germany survive Islam?
That question is once again at the center of the country’s public discourse amid the violent
protests that followed last week’s brutal killing of a German man, allegedly at the hands
of two Muslim refugees, and the publication of a new book titled “Hostile Takeover, how
Islam halts progress and threatens society.”
On Saturday, about 11,000 people (8,000 right-wing and far-right protesters and about
3,000 anti-Nazis, according to police estimates) took to the streets of the eastern German
city of Chemnitz, where the killing occurred. Eighteen people were injured, including a
TV reporter who was thrown down a flight of stairs.
There’s nothing new about such clashes, or even the debate over Islam. What the past
week reveals, however, is the degree to which the refugee influx since 2015 continues to
dominate the country’s politics and fuel support for the far-right Alternative for Germany
(AfD). The pictures of marauding neo-Nazis in Chemnitz suggest the German
government has largely failed to keep the violent extreme right in check, despite decades
of trying.
By all rights, Germany should be celebrating a golden era. Unemployment is the lowest
it’s been since reunification amid robust economic growth. The country’s public debt is
on course to fall below 60 percent of gross domestic product this year, meaning Berlin
will fulfill the Maastricht criteria for the first time in almost 20 years.
Despite Germany’s growing prosperity, its society is seething as the negative
consequences of taking in more than 1 million asylum seekers since 2015 sink in. “Who
should be allowed in?” asked Der Spiegel on its cover last week. This week’s cover,
devoted to Saxony, the state where the violence occurred, reads: “When the right grabs
power.”
Thilo Sarrazin, the former Bundesbank official and provocateur who wrote “Hostile
Takeover,” has tapped into Germany’s unease about the refugee influx with a dystopian
prediction of what lies ahead.
Describing Islam as “an ideology of violence disguised as religion,” Sarrazin argues that
if Europe doesn’t take swift action to halt Muslim migration into the EU, European
society will ultimately be enveloped and destroyed by Islam.
“Hostile Takeover” debuted last week at No. 1 on German Amazon’s bestseller list.
Germany’s political establishment, meanwhile, has taken to the airwaves, in what might
best be described as ritualistic soul-searching.
13“For far too long, we didn’t recognize the dimension of the problem or weren’t willing
to,” Marco Wanderwitz, a state secretary in the interior ministry, said on public television.
Though Wanderwitz was referring to the outbreak of right-wing violence, many in the
country would argue the same is true for the government’s handling of the refugee
question.
Tolerance
While Germany remains an extremely safe country by international standards (there were
roughly as many homicides in all of Germany last year, 731, as in Chicago), a raft of
high-profile, violent crimes committed by refugees is unsettling the nation.
In June, the rape and murder of a 14-year-old girl, allegedly at the hands of an Iraqi
asylum seeker, enraged the nation. That case followed the fatal stabbing of a 15-year-old
in broad daylight at a drug store in southwestern Germany in December. This time, the
suspected killer was an Afghan.
Last year, refugees were suspects in about 15 percent of homicides in Germany, according
to official statistics, though they account for only 2 percent of the population.
Many of the suspects, including the Iraqi accused of stabbing the Chemnitz victim and
the terrorist who drove into a Berlin Christmas market in 2016, enjoy an immigration
status classified as a Duldung, or “tolerance.” That means that even though the
individual’s asylum application has been denied, the government is allowing the person
to remain in Germany and in many cases seek employment. The reasons for such a ruling
vary, but can be as mundane as a lack of a passport, making it difficult to confirm the
migrant’s nationality.
About 170,000 migrants enjoy “tolerated” status in Germany. A further 350,000 reside in
the country with no official immigration status at all, many of them waiting for a ruling
on an asylum application.
Critics say the presence of so many migrants without a bona fide legal right to remain in
the country proves that Germany’s asylum system is a sham. History suggests that a
denied asylum application presents little more than minor delay to a migrant’s quest to
acquire legal immigration status in Germany. About 233,000 people whose asylum
applications were rejected are currently in the country. All but 60,000 of them enjoy
“tolerated” status.
Angela Merkel’s government has largely avoided addressing such concerns in public,
mainly because there are no easy answers.
Under Germany’s federal structure, its 16 regional states are responsible for deporting
migrants. Last year, they carried out about 24,000 deportations, far fewer than the
potential pool. The problem is that if a migrant doesn’t agree to leave the country, the
cost of removing him or her can be prohibitive due to the extra security involved.
Considering the large number of refugees and that most of them are young men, it’s
inevitable that some of them will commit crimes.
14Yet with the rise of the anti-immigrant AfD, such arguments generally get drowned out.
The issue of refugee crime has been a boon for the AfD. In Saxony, the party is closing
in on Merkel’s Christian Democrats ahead of next year’s state election. The AfD’s poll
numbers are strong across the rest of the eastern half of the country as well.
Establishment politicians have tried to dismiss that strength as an eastern phenomenon,
the result of the region’s failure to face its Nazi past after the war. They point to the long
history of violence against migrants in the region, including the torching of a refugee
shelter in Rostock in 1992 and the murder spree by theNSU, an underground neo-Nazi
group that killed 10 people.
While there’s something to such arguments, the resonance of Sarrazin’s latest book
suggests unease over refugees extends far beyond the borders of former East Germany.
Amid the neo-Nazi attacks in Chemnitz, Merkel’s coalition has succeeded in steering the
debate away from refugee violence to the dangers of the extreme right. For now. If the
last few months are any indication, that tactic won’t work for long.
15We prioritise pluralism and accuracy, avoid sensationalism and clickbait,
and limit advertising to be coherent with our values.
Rocío Ros Rebollo, “How feminist journalists are shaking up the Spanish language
media”, OpenDemocracy, 21 d’agost de 2018,
https://www.opendemocracy.net/5050/roc-o-ros-rebollo/how-feminist-journalists-are-
shaking-up-spanish-language-media
Last year, I had what Lucía Lijtmaer, a Spanish feminist journalist, calls a golpe en la
cabeza (“a blow to the head”): a moment of clarity when you realise what feminism
actually is and why we need it.
I suddenly connected all of the experiences in my life that had made me feel powerless
because I am a woman: from when my parents wouldn’t let me go out with a skirt on
‘because I could be raped’ to the fact that – even though I really wanted to – I wouldn’t
travel alone because I was scared of what could happen to me.
I was fed up. At that moment, I became a feminist activist because it is outrageous that
half of the population is still discriminated against, no matter when or where in the world.
I asked: Why hadn’t I realised this before? As a journalist, there was only one possible
answer for me: the lack of information and education about feminism.
That’s how, due to my determination to explain what is feminism and why we still need
it, I decided to create my own feminist media project, called Proyecto V. With this, my
aim is to inform people about inequalities in so-called ‘developed’ countries – where we
have reached legal gender equality, but notreal equality.
Proyecto V’s first video-report, launched in January, presents these inequalities focusing
on our sense of humour. Nosotras reímos, nosotras decidimos (We laugh, we decide)
explains how women have been discriminated against in humour, and the significant
differences between feminist humour and what we usually consume.
The main difficulty in taking this entrepreneurial path is, without a doubt, making it
financially sustainable, as my resources are very limited. Many media projects with
feminist perspectives share this problem.
Launching an independent media business is a very precarious activity. In addition, we
do this prioritising pluralism and accuracy, avoiding sensationalism and clickbait, and
limiting advertising to be coherent with our values. This, in the end, reduces our financing
possibilities in comparison with conventional, commercial media.
Activists and professionals maintain many feminist communication platforms receiving
little (or no) remuneration. This was the case for most of those I interviewed or read about
online. What they get in return is the satisfaction of representing realities that other media
ignore, and loyal readers that share their ideals.
16Though there are new digital platforms, launched by feminist journalists in Spain and
Latin America, that have succeeded in becoming economically viable while producing
alternative coverage of diverse topics, including those typically written about by and for
men, like economics or sports.
To do this, they’ve focused on finding and covering underrepresented angles and groups,
as well as creative ways of funding their projects.
Pikara, a Basque feminist magazine, is an example of such success. Unlike many other
projects, it’s managed to become economically viable since its launch eight years ago. Its
different funding sources – from public subsidies, subscribers, donors, its online shop and
advertisers – are a major part of this.
Unlike conventional media outlets, advertising represents only around 10% of Pikara’s
funding. The online magazine also limits the kinds of businesses that can advertise on its
platform. “We limit [adverts from] big companies, banks… Besides, adverts can’t be
sexist,” said June Fernandez, one of the magazine’s founders.
Restrictions on ads allow Pikara to be consistent with its ideals of equality, diversity and
plurality; these ideals have made them a leader in the independent, alternative media
landscape and have generated a loyal readership that trusts their work.
“For independent media, what is important is to commit to our readers and try to be
coherent,” Fernandez told me.
Adapting to new, digital ways of communication is another of Pikara’s keys to success.
“Our magazine was the first feminist digital-native media in Spain that used social media
language, a 3.0 media,” added Fernández, referring to its early and prolific use of
platforms like Facebook, where it now has 118,000 followers.
Pikara grew out of its journalists’ determination to apply a feminist lens to reporting about
current affairs. Other Spanish feminist media share this goal, including the online
newspapers Tribuna Feminista and Mujeres en red from Spain, or the
websites Latfem, La Periódica and La Cuerda from Latin America.
Other feminist platforms that emerged over the last decade include blogs speaking out
against gender violence and calling for action, like Barbijaputa,Locas del coño, Mujeres
en Lucha and La que arde, and digital spaces to reflect on feminisms, sexualities and
identities, like Proyecto Kahlo and Las Simones.
There are also platforms that seek specifically to cover information gaps left by other
mainstream and feminist news media. La Poderío is a new feminist magazine from Spain
which launched in April with the aim is to represent Andalusian women – rural and
worker women who have been largely ignored by other media.
One of their first pieces was about women workers abused in the strawberry fields of
Huelva (Andalucía). This case became known internationally only later on, after a report
published by the German investigative journalism collective Correctiv, about sexual
aggressions against these workers.
17La Poderío attracted thousands of social media followers months before publishing its
first piece – their Facebook page had more than 5,900 followers in early April.
“This big welcome we had in a short time means, for us, that Andalusian feminism was
always there, we just needed to name it,” Rocío Santos Gil, one of the magazine’s
founding journalists, told me.
When asked about other topics undercovered by feminist media, Santos said that
personally she feels these spaces “tend to talk about identities, a very interesting topic,
but I would like to find more information that affects us as a collective.”
Fernández makes a similar comparison. Pikara, she said, has seen that its most read texts
are about topics that affect “white, urban, middle-class women” – the profile of the
majority of its readers – and that “makes invisible” other editorial proposals.
“For example, an article [on Pikara] about refugee women in Lebanon may have 500
visits, and another about polyamory 30,000,” she said.
On the other side of the Atlantic, in Argentina, the platform Economía Feministacovers a
different information gap. It focuses on making complicated economics and science
topics more accessible. Women experts on economics, science and health explain these
‘masculinised’ topics that are usually written about by and for men.
“We are united by the [issue of] inequality, to provide data and arguments and make more
accessible these academic topics,” said Mercedes D’Alessandro, the platform’s creator.
D’Alessandro believes that more women and more feminism are needed in the media to
talk about these topics. “When I read a piece about economics it is always written by a
man. We don’t just need women talking about the gender impact of the economy, but also
women analysing the economy in general,” she told me.
In order to generate more interest around issues related to gender and the economy, it’s
fundamental that more people are able to understand and write about them, so that they
are not just “passive readers,” D’Alessandro added.
“I graduated in economics and, throughout the whole degree, I didn’t have one subject
about feminist economy; how are we going to ask an economist to know [about]
something that is not even in their studies curriculum?”
A feminist perspective is not only necessary for such masculinised topics. Beauty and
fashion are topics that are often written about by women that also need this lens, said
Alejandra Higareda in Mexico, who in 2016 created the magazine Malvestida.
From her point of view, magazines for women too often “reproduce stereotypes” and
leave aside other important topics “like politics, science or sports.” Writing for these
magazines herself, Higareda found that she didn’t identify with her own articles.
She said: “I wrote about how to remove cellulite and thought ‘who believes in this?’,
‘which women are we speaking to?’”
18For Malvestida (which means ‘badly dressed’), Higareda also writes about beauty and
fashion, but with a more inclusive perspective. “We have articles about why a woman
decided not to shave her body again; that’s a kind of beauty for us.”
Higareda noted that ‘women’s empowerment’ or ‘body positive’ articles are now more
common in mainstream, international fashion magazines, but she said these publications
“will always have some lines that they can’t cross.”
“In the end,” she said, writers and readers of these large, commercial publications are
often dealing with “a giant bureaucracy and structure that answers to a multimillionaire
enterprise managed by men.”
Even if one day mass media includes feminist perspectives in their editorial plans and
business structures, that doesn’t mean that the need for independent and feminist media
will disappear.
The challenge for those who fund and create independent media would be to keep looking
for groups and realities forgotten by the rest of the media, in order to continuously defend
equality and stimulate critical thinking.
Independent media creators must also adapt to the competitive and changing world of
digital information – and look for creative ways of funding projects so that the burden of
sustaining them does not continue to fall on non-remunerated (or poorly-remunerated)
feminist journalists.
Our common goal, for feminist movements and Spanish-language feminist media, must
be to have more and better-resourced platforms with these perspectives to inform us on
all topics of interest. These projects must also be intersectional in their approach, writing
about the realities of all groups.
19We need to build an economy that is premised on the whole of our beings
and that leans towards solidarity in this way
Emily Kawano, “Seven ways to build the solidarity economy”, OpenDemocracy, 4 de
setembre de 2018, https://www.opendemocracy.net/transformation/emily-kawano/seven-
ways-to-build-solidarity-economy
The solidarity economy is a global movement to build a post-capitalist world that puts
people and planet front and center, rather than the pursuit of blind growth and profit
maximization. It isn’t a blueprint but a framework that includes a broad range of economic
practices that align with its values: solidarity, participatory democracy, equity in every
dimension including race, class and gender, sustainability and pluralism, which means
that it can’t be a one-size-fits all approach. Nevertheless, the notion of buen vivir, or
living well and in harmony with nature and each other permeates everything the
movement does.
Some of these practices are old and some are new; some are mainstream and others are
‘alternative.’ Solidarity economy practices exist in every sector of the economy:
production, distribution and exchange, consumption, finance and governance/state.
People often think about cooperatives and credit unions which are collectively owned and
managed by their members, but they are just one example. Others include community
land trusts, participatory budgeting, social currencies, time banks, peer lending, barter
systems, gift exchange, community gardens, ideas around ‘the commons,’ some kinds of
fair trade and the sharing economy, and non-monetized care work.
The idea of the solidarity economy is to build on and knit together all of these practices
in order to transform capitalism by lifting up and encouraging the ‘better angels of our
nature.’ Rather than making a virtue out of the pursuit of calculated self-interest, profit
maximization, and competition—the things that underpin capitalism—this economy
nurtures our capacity for solidarity, cooperation, reciprocity, mutual aid, altruism, caring,
sharing, compassion and love. Increasingly, research across many disciplines has shown
that we are hard wired to cooperate—that in fact, the survival of the human species has
depended on our ability to work together.
If this sounds like something you want to support, here are seven ways to help build the
solidarity economy.
1. Increase self-provisioning and community production.
Throughout history communities have grown and foraged for food; built roads, irrigation
systems and housing; developed medicines and made clothing, furniture and art in order
to sustain themselves. But under capitalism we are incentivized to buy all this stuff and
so need jobs to earn money in order to pay for it. Since the 2008 global economic
meltdown there have been increasing fears about the instability and fragility of this kind
of economy. Add to this the projection that 40 per cent of jobs in the US could be replaced
by Artificial Intelligence and automation and it becomes even more urgent to think about
how communities can provide more for themselves in order to survive impending
economic collapse or massive job destruction.
20También puede leer
