Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech

Página creada Aarón Torrez
 
SEGUIR LEYENDO
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
HENRI MICHAUX. À la nuit sans limites
HENRI MICHAUX
À la nuit sans limites
15 setembre – 5 novembre 2021

                                                                        Henri Michaux
                                                                        À la nuit sans limites
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
Un projecte a cura de / Un proyecto a cargo de
        Juan Manuel Bonet i Marc Domènech
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
HENRI MICHAUX
    À la nuit sans limites
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
11
PER A UN HENRI MICHAUX
             BARCELONÍ
PARA UN HENRI MICHAUX
           BARCELONÉS
        JUAN MANUEL BONET

                      47
                   OBRA
                   OBRA

                      95
         CATALOGACIÓ
        CATALOGACIÓN

                     105
             BIOGRAFIA
             BIOGRAFÍA

                     111
               ENGLISH
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
8   9
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
PER A UN HENRI MICHAUX
             BARCELONÍ
PARA UN HENRI MICHAUX
           BARCELONÉS
         JUAN MANUEL BONET
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
Micheline Phankim, in memoriam

Henri Michaux, poeta i pintor, ens interroga, en sengles pàgines del vo-
lum que el lector té a les mans, des d’un dels retrats turmentats que va
enregistrar la càmera de Brassaï durant els anys de l’ocupació alemanya,
i des d’una de les fotografies de la seva ombra que una dècada més tard
va fer Karl Flinker. Michaux no era gens amic de deixar-se copsar per les
càmeres. A més de Brassaï i Flinker, van aconseguir immortalitzar el seu
rostre Claude Cahun, Gisèle Freund, Paul Facchetti... i gairebé hem de pa-
rar de comptar. Això va fer que es creés una certa llegenda al voltant de
la seva invisibilitat i el seu caràcter difícil i intractable, cosa que acabaria
de quedar confirmada pel fet que en alguns exemplars dels seus llibres
ratllés tal retrat seu fet per Georges Aubert o tal altre obra de Pierre Bet-
tencourt –que, d’altra banda, era un gran amic seu– perquè no estava
d’acord amb la manera com l’havien efigiat. O pel fet que, amb certa
sequedat, durant la producció de la monografia que el 1959 li va dedicar
Robert Bréchon i que va publicar Gallimard, exigís que en lloc d’un retrat
fotogràfic seu, que era la norma en la col·lecció a la qual anava destinada
la monografia, a la coberta s’hi reproduís un detall del seu ull, en un dels
retrats que li havia fet Hans Bellmer, mentre que al frontispici hi havia
d’anar una de les seves ombres a càrrec de Flinker, a les quals ja hem fet
referència. En termes d’invisibilitat, dels seus retrats dibuixats, el més
subtil és el que li fa el seu compatriota Jean de Bosschère, que recull en
els seus Portraits d’amis (1935). Donc c’est non, llibre pòstum de corres-
pondència ordenat, anotat i prologat per Jean-Luc Outers, aparegut el
2018 a Gallimard i que va comptar amb l’ajuda de la inoblidable Miche-
line Phankim, que tots trobem a faltar moltíssim, està format exclusi-
vament per respostes negatives (a exposar en tal o tal altra col·lectiva,
a editar en tal o tal altra editorial, a ser traduït a tal o tal altre idioma,
a ser inclòs en el repertori de tal o tal altre recitador o recitadora). En-
tre aquests nos, en trobem molts a amics propers, que havien estat un
suport constant. Però no és qüestió d’exagerar: hi ha molts altres testi-
monis d’un Michaux que mostra interès per obres de sèniors, de coetanis
o d’escriptors o pintors més joves. D’un Michaux atent, curiós, viatger,
encantador, obert a mil sol·licituds.

El primer dibuix publicat d’Henri Michaux, que fins llavors era conegut
només com a poeta i com a responsable, juntament amb Franz Hellens,
de la revista brussel·lesa Le Disque vert, és un dibuix de línia (una línia
que no s’acaba mai, que s’enrosca sobre si mateixa) que apareix en una
data relativament primerenca, el 1927 –l’any en què en va fer vint-i-vuit–,
dins del número d’homenatge a Léon-Paul Fargue d’una altra revista, la
parisenca Les Feuilles libres. Resulta significatiu que en aquest homenatge
a un poeta clau de la generació postsimbolista la presència plàstica més
important sigui la de Paul Klee, representat per una làmina independent:
la reproducció, en colors, d’una de les seves aquarel·les. El de Klee és un
nom absolutament central en la, diguem-ne, cambra de mapes michau-
xiana. Tres dècades després, el 1954, prologant per a Flinker –que ja hem
esmentat dues vegades en qualitat de fotògraf de la seva ombra– la versió
francesa de la monumental monografia de Will Grohmann sobre el suís,
                                                                                   13
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
Micheline Phankim, in memoriam

     Henri Michaux, poeta y pintor, nos interroga, en sendas páginas del vo-
     lumen que el lector tiene en las manos, desde uno de los atormentados
     retratos que durante los años de la ocupación alemana registró la cámara
     de Brassaï, y desde una de las fotografías de su sombra que una década
     más tarde tomó Karl Flinker. Michaux no era nada amigo de dejarse captar
     por las cámaras. Además de Brassaï y de Flinker, lograron captar su rostro
     Claude Cahun, Gisèle Freund, Paul Facchetti... y casi hemos de parar de
     contar. Ello hizo que se creara una cierta leyenda en torno a su invisibi-
     lidad y a su carácter difícil e intratable. Algo que también confirmaría el
     hecho de que en algunos ejemplares de sus libros tachase tal retrato su-
     yo hecho por Georges Aubert o tal otro obra de Pierre Bettencourt –por
     lo demás, gran amigo suyo–, manifestando su disconformidad respecto a
     cómo lo habían efigiado. O el hecho de que, con cierta sequedad, exigiera,       Les Feuilles Libres, 1927, número d’homenatge a Léon-Paul Fargue
     durante la producción de la monografía gallimardesca que en 1959 le de-          Les Feuilles Libres, 1927, número de homenaje a Léon-Paul Fargue
     dicó Robert Bréchon, que en vez de un retrato fotográfico suyo, que era lo
     preceptivo en la colección a la que estaba destinada dicha monografía, se        expressarà la gran importància que sempre van tenir per a ell les crea-
     reprodujera en cubierta un detalle de su ojo, en uno de sus retratos reali-      cions mínimes de Klee, la seva capacitat per crear kleine Welte, «petits
     zados por Hans Bellmer, mientras que en el frontispicio va una de sus ya         mons», a partir de molt pocs elements i amb mitjans molt pobres, i per
     aludidas sombras a cargo de Flinker. Por ese lado de la invisibilidad, de sus    atorgar tot el poder a una línia que somia. Aquest text, titulat «Aventu-
     retratos dibujados, el más sutil es el que le hace su compatriota Jean de        res de lignes», actualment està disponible de manera independent a Fata
     Bosschère, que recoge en sus Portraits d’amis (1935). Donc c’est non, libro      Morgana, editorial de la regió de Montpeller des de sempre molt activa
     póstumo de correspondencia ordenado, anotado y prologado por Jean-               en el culte michauxià.
     Luc Outers, aparecido en 2018 en Gallimard y que contó con la ayuda de la
     inolvidable Micheline Phankim, a quien todos echamos tantísimo de me-            Michaux sempre va parlar de dos fars més, per dir-ho a la manera de Bau-
     nos, está compuesto solo por respuestas negativas (a exponer en tal o            delaire, absolutament fonamentals per a ell a l’hora d’orientar-se en la
     cual colectiva, a editar en tal o cual editorial, a ser traducido a tal o cual   selva de l’art. En les seves notes autobiogràfiques de 1960 destinades a
     idioma, a ser incluido en el repertorio de tal o cual recitador o recitadora).   la monografia esmentada de Bréchon, llegim, a l’altura de 1925, any en
     Entre aquellos noes, encontramos muchos a amigos cercanos, constantes            què inicia la seva obra pictòrica: «Klee puis Ernst, Chirico». Després de
     en el apoyo. Pero no hay que exagerar: existen muchos otros testimonios          Klee, Max Ernst, dadaista i llavors surrealista, que en paral·lel a la seva
     de un Michaux desvelado por obras de séniores, de coetáneos o de es-             obra pictòrica va construir una obra escrita que s’arrela en la tradició ro-
     critores o pintores más jóvenes. De un Michaux atento, curioso, viajero,         màntica alemanya, i al qual anys més tard Michaux manllevaria la tècnica
     encantador, abierto a mil solicitudes.                                           del frottage. I després, un creador ben diferent de l’anterior i amb el qual
                                                                                      l’obra del belga no presenta cap similitud formal, per la qual cosa molts
     El primer dibujo publicado de Henri Michaux, hasta entonces solo cono-           s’obliden de la seva presència en el «santoral» michauxià: el metafísic
     cido como poeta y como responsable, con Franz Hellens, de la revista             Giorgio de Chirico, que, a més d’inventor d’un dels universos plàstics més
     bruselense Le Disque vert, es un dibujo a línea (una línea que nunca acaba,      enigmàtics del segle passat –clau, per cert, per al mateix Ernst–, és autor
     que se enrosca sobre sí misma) que aparece en fecha relativamente tem-           d’una obra escrita considerable, en la qual sobresurt l’extraordinària no-
     prana, en 1927 –el año en que cumplió los veintiocho–, dentro del número         vel·la Hebdoméros (1929), escrita en francès i publicada per les Éditions
     de homenaje a Léon-Paul Fargue de otra revista, la parisiense Les Feuilles       du Carrefour, annexes a la també extraordinària revista que va ser Bifur.
     libres. Significativamente, en ese homenaje a un poeta clave de la gene-         El De Chirico que interessa a Michaux, amb el qual coincideix tant en el
     ración postsimbolista, la presencia plástica más importante es la de Paul        número de Les Feuilles libres dedicat a Léon-Paul Fargue com a la ma-
     Klee, representado por una lámina suelta: la reproducción, en colores,           teixa Bifur, és el de les Piazze d’Italia, però també el d’Hebdoméros, a la
     de una de sus acuarelas. El de Klee es un nombre absolutamente central           qual farà referència en una de les seves proses parisenques, a propòsit
     en la, digamos, cambra de mapes michauxiana. Tres décadas después, en            d’una referència del pintor italià a l’estació de Montparnasse. Dualitat,
     1954, prologando para Flinker –ya citado dos veces en su condición de fo-        doncs: De Chirico pintor i, al mateix temps, De Chirico escriptor. Visitant
     tógrafo de su sombra– la versión francesa de la monumental monografía            de Ferrara, el belga recordarà que aquí l’italià va inventar la metafísica
     de Will Grohmann sobre el suizo, dirá lo mucho que le importaron siem-           pictòrica, i aquí tindria el seu primer deixeble en Filippo de Pisis, un altre
     pre las mínimas creaciones de Klee, su capacidad para crear kleine Welte,        pintor-escriptor. Ombre per l’eternità (1973), plaquette editada a Milà pel
14                                                                                                                                                                     15
Henri Michaux À la nuit sans limites - HENRI MICHAUX - Galeria Marc Domenech
Dibuix de Henri Michaux de 1927 publicat a Les Feuilles Libres
     Dibujo de Henri Michaux de 1927 publicado en Les Feuilles Libres

     «pequeños mundos», a partir de muy pocos elementos, con medios muy
     pobres y para otorgarle todo el poder a una línea que sueña. «Aventures
     de lignes», se titula ese texto, hoy disponible de forma exenta en Fata
     Morgana, editorial de la región de Montpellier activísima de siempre en el
     culto michauxiano.                                                              Henri Michaux, Ombre per l’eternità, 1973

     Michaux siempre habló de otros dos faros, por decirlo baudelairianamen-         gran Giovanni Scheiwiller, recull, en les seves versions francesa i italia-
     te, absolutamente fundamentales para él a la hora de orientarse en la           na, el poema en què Michaux expressa entre línies la seva admiració per
     selva del arte. En sus notas autobiográficas de 1960 destinadas a la citada     De Chirico. Cinc anys més tard, la galeria romana L’Arco, en col·laboració
     monografía de Bréchon, leemos, a la altura de 1925, año en que se inicia        amb l’editor milanès, trauria una edició de bibliòfil del mateix títol, amb
     su obra pictórica: «Klee puis Ernst, Chirico». Después de Klee, Max Ernst,      dos aiguaforts de Bruno Conte. En una línia similar, tornant als vint, a
     dadaísta y luego surrealista, que en paralelo a su obra pictórica construyó     Michaux li va cridar l’atenció l’obra de Pierre Roy, molt proper tant a De
     una obra escrita que hunde sus raíces en la tradición romántica alema-          Chirico com a Alberto Savinio, el seu germà i un altre nom de culte per al
     na, y al que años después pediría prestada la técnica del frottage. Y des-      belga. Michaux sempre va tenir una enorme tirada per Itàlia, cosa que es
     pués, un creador bien distinto al anterior y con el que la obra del belga no    pot detectar en alguns dels seus quadres tardans, entre els quals jo per-
     presenta la menor similitud formal, por lo que muchos se olvidan de su          sonalment sempre he sentit una debilitat especial per Défilé de moines ou
     presencia en el «santoral» michauxiano: el metafísico Giorgio de Chirico,       bien de mandarins (1977), que invariablement he llegit en clau veneciana.
     que, además de inventor de uno de los universos plásticos más enigmáti-
     cos del siglo pasado –clave, por cierto, para el propio Ernst–, es autor de     Fa uns anys em vaig plantejar ordenar, per a un editor mexicà, una an-
     una considerable obra escrita, en la que sobresale su extraordinaria nove-      tologia de Michaux sobre ciutats. Lògicament, hi hauríem inclòs Ombre
     la Hebdoméros (1929), escrita en francés y publicada por las Éditions du        per l’eternità, però també diversos fragments del Michaux enamorat d’un
     Carrefour, anejas a la asimismo extraordinaria revista que fue Bifur. El De     París (la seva ciutat d’adopció des de 1924) de vegades molt metafísic i de
     Chirico que le interesa a Michaux, con el que coincide tanto en el número       vegades molt Brassaï (penso, naturalment, en el Brassaï de Paris de nuit),
     farguiano de Les Feuilles libres como en la propia Bifur, es el de las Piazze   pàgines procedents dels seus viatges asiàtics i un text inspirat en uns qua-
     d’Italia, pero también el de Hebdoméros, a la que hará referencia en una        dres urbans del seu compatriota i coetani René Magritte, En rêvant à partir
     de sus prosas parisienses, a propósito de una referencia del pintor italia-     de peintures énigmatiques (1972), una altra de les seves plaquettes per a
     no a la estación de Montparnasse. Dualidad, pues: De Chirico pintor y, a        Fata Morgana. En aquest text, Michaux es recrea en una meravellosa evo-
     un tiempo, De Chirico escritor. Visitante de Ferrara, el belga se acordará      cació, tan simbolista com ho són els quadres brussel·lesos de Magritte, de
     de que ahí inventó el italiano la metafísica pictórica, y ahí tendría a su      la capital belga en l’època en què tots dos eren joves, i analitza com, en
     primer discípulo en Filippo de Pisis, otro pintor-escritor. Ombre per l’eter-   aquests quadres, els elements insòlits neixen del que és banal.
     nità (1973), plaquette editada en Milán por el gran Giovanni Scheiwiller,
     recoge, en sus versiones francesa e italiana, el poema en que Michaux dijo      Narration, una tinta xinesa de Michaux de 1927 que va ser propietat del
     entre líneas su admiración por De Chirico. Cinco años más tarde, la galería     seu amic i exegeta René Bertelé, que la contempla com un alfabet, cons-
     romana L’Arco, en colaboración con el editor milanés, sacaría una edición       titueix una mena de manifest del que serà la seva pintura al llarg de les
     de bibliofilia del mismo título, con dos aguafuertes de Bruno Conte. En         dècades següents. Narració il·legible..., escrita, sí, amb una cosa que s’as-
     una línea similar, volviendo a los veinte, le llamó entonces la atención a      sembla a un alfabet, però que, al cap i a la fi, només ho és en aparença. Tot
     Michaux la obra de Pierre Roy, muy cercano tanto a De Chirico como a Al-        i que el nom d’André Masson no figura al seu altar tripartit (reduït, com ja
     berto Savinio, su hermano y otro nombre de culto para el belga. Enorme          hem comprovat, a Klee, Ernst i De Chirico), tant el dibuix de Les Feuilles
     fue siempre la querencia de Michaux por Italia, detectable en algunos de        libres com aquesta Narration s’inscriuen molt directament en l’emprem-
     sus cuadros tardíos, entre los que yo personalmente siempre he tenido           ta dels dibuixos automàtics de l’André Masson de mitjan aquella dècada,
16                                                                                                                                                                   17
especial debilidad por Défilé de moines ou bien de mandarins (1977), que       que sorgeixen arran de la descoberta de l’escriptura automàtica i alguns
     siempre he leído en clave veneciana.                                           dels quals van ser reproduïts a línia a La Révolution surréaliste. Adrienne
                                                                                    Monnier, amiga del poeta-pintor, va ser la primera de subratllar aquest
     Hace unos años pensé en ordenar, para un editor mexicano, una antolo-          deute del belga amb el francès. Contràriament al que diuen tants perio-
     gía de Michaux sobre ciudades. En ella habríamos incluido, lógicamen-          distes lleugers, Michaux no va ser mai surrealista, però la veritat és que
     te, Ombre per l’eternità, pero también diversos fragmentos del Michaux         des de 1924 ja freqüentava André Breton, Louis Aragon o Paul Éluard, i
     enamorado de un París (su ciudad de adopción desde 1924) a veces muy           més tard René Crevel, Robert Desnos, Jacques Prévert, Georges Henein,
     metafísico y a veces muy Brassaï (pienso, naturalmente, en el Brassaï de       Joyce Mansour o Jorge Camacho, així com Alain Jouffroy o Roberto Matta,
     Paris de nuit), páginas sacadas de sus viajes asiáticos y un texto inspirado   amb qui faria dos llibres de bibliofília. Visitant, des de 1924, del Bureau de
     en unos cuadros urbanos de su compatriota y coetáneo René Magritte,            recherches surréalistes, dos anys després va visitar la individual de Mas-
     En rêvant à partir de peintures énigmatiques (1972), otra de sus plaquettes    son a la Galerie Pierre. Tenien un amic comú, el malaguanyat poeta mar-
     para Fata Morgana. En ese texto, Michaux se recrea en una maravillosa          sellès André Gaillard, que mostraria al pintor alguns exemples de l’inici de
     evocación, tan simbolista como lo son los cuadros bruselenses de Magrit-       la producció pictòrica de qui aleshores era conegut només com a poeta.
     te, de la capital belga en la época en que ambos fueron jóvenes, y analiza     El 1966, en una carta que va constituir la seva contribució al número de
     cómo, en esos cuadros, lo insólito nace de lo banal.                           L’Herne dedicat a Michaux, Masson, que sempre havia escrit d’una mane-
                                                                                    ra esplèndida, encara tindria a propòsit seu aquesta frase rotunda: «Des
     Narration, una tinta china de Michaux de 1927 que fue propiedad de su          de Victor Hugo no s’havia vist res així».
     amigo y exégeta René Bertelé, que la contempla como un alfabeto, cons-
     tituye una suerte de manifiesto de lo que va a ser su pintura a lo largo       L’època en què el poeta va començar la seva trajectòria paral·lela com a
     de las décadas siguientes. Narración ilegible..., escrita, sí, con algo que    pintor era una època en què, més que en cap altra anterior, existien, sobre-
     se parece a un alfabeto, pero a la postre no lo es más que en apariencia.      tot a París, vasos comunicants entre tots dos territoris, el de la poesia i el
     Aunque el nombre de André Masson no figura en su altar tripartito (redu-       de la pintura. Tant Guillaume Apollinaire, el pare de la poesia cubista, com
     cido, ya lo hemos comprobado, a Klee, Ernst y De Chirico), tanto el dibujo     Marinetti, el fundador del futurisme, també feien obra plàstica. En tots
     de Les Feuilles libres como esta Narration se inscriben muy directamente       dos casos, a més, la seva poesia revelava, tal com havia passat uns anys
     en la estela de los dibujos automáticos del André Masson de mediados           abans amb l’obra precursora de Mallarmé Un coup de dés jamais n’abolira
     de aquella década, que surgen al calor del descubrimiento de la escritu-       le hasard (1897; primera edició independent el 1914), el desig d’emular
     ra automática y algunos de los cuales fueron reproducidos a línea en La        els pintors, cosa que es fa palesa tant en els cal·ligrames del primer com
     Révolution surréaliste. Adrienne Monnier, amiga del poeta-pintor, fue la       en les parole in libertà del segon. Però precisament al país de Michaux la
     primera en subrayar esa deuda del belga con el francés. En contra de lo        pintura també era la segona vocació del simbolista Max Elskamp i del seu
     que dicen tantos gacetilleros ligeros, Michaux nunca fue surrealista, pero     deixeble Jean de Bosschère, molt proper al nostre poeta-pintor. En la ge-
     lo cierto es que desde 1924 ya frecuentaba a André Breton, Louis Aragon        neració belga dels vint, passava una cosa semblant amb Michel Seuphor.
     o Paul Éluard, y más tarde a René Crevel, Robert Desnos, Jacques Prévert,      Més endavant, també seria el cas de Christian Dotremont (l’autor dels Lo-
     Georges Henein, Joyce Mansour o Jorge Camacho, así como a Alain Jou-           gogrammes) o de Marcel Broodthaers. El mateix Alechinsky, proper tant
     ffroy o Roberto Matta, con el que haría dos libros de bibliofilia. Visitante   a Michaux com a Dotremont, malgrat que sigui essencialment pintor, té
     desde 1924 del Bureau d’études surréalistes, dos años después visitó la in-    una obra escrita en absolut menyspreable. A França, cal recordar casos
     dividual de Masson en la Galerie Pierre. Tenían un amigo común, el malo-       com els d’Antonin Artaud, André Breton, Jean Cocteau, Georges Hugnet,
     grado poeta marsellés André Gaillard, que le mostraría al pintor algunos       Eugène Ionesco, Max Jacob, Pierre Klossowski, Jacques Prévert, Georges
     ejemplos del arranque de la producción pictórica de quien entonces era         Ribemont-Dessaignes o Paul Valéry, tots ells precedits per Victor Hugo,
     solo conocido como poeta. Todavía en 1966, en una carta que constituyó         esmentat tan pertinentment per Masson –acabem d’indicar-ho– a pro-
     su contribución al número de L’Herne dedicado a Michaux, Masson, que           pòsit de Michaux. En altres escenes, podem pensar en William Blake al
     por siempre escribía espléndidamente, tendría a su propósito esta frase        Regne Unit; en Cummings, Henry Miller o Burroughs als Estats Units; en
     rotunda: «Desde Victor Hugo no se había visto nada así».                       Marinetti o Eugenio Montale a Itàlia, o en els espanyols Rafael Alberti,
                                                                                    Federico García Lorca, Ernesto Giménez Caballero o Ramón Gómez de la
     Aquella en la que el poeta comenzó su andadura paralela como pintor            Serna, l’últim dels quals, per cert, Hellens i Michaux havien publicat a Le
     era una época en la que, más que en ninguna anterior, existían, especial-      Disque vert, on, significativament, va col·laborar en dos números mono-
     mente en París, vasos comunicantes entre ambos territorios, el de la poe-      gràfics: el dedicat a Lautréamont i el de Charlot, objecte, també, d’un text
     sía y el de la pintura. Tanto Guillaume Apollinaire, el padre de la poesía     michauxià, «Notre frère Charlie», en el qual, per cert, esmenta el ma-
     cubista, como Marinetti, el fundador del futurismo, realizaban una obra        drileny. Pensem ara en el Nou Món: en José Juan Tablada o Agustín Lazo
     plástica. En ambos casos, además, su propia poesía revelaba, como había        a Mèxic; en el Vicente Huidobro dels poemes pintats de Salle XIV (1922;
     sucedido unos años antes con Un coup de dés jamais n’abolira le hasard         primera edició independent el 2021) o en Joaquín Edwards Bello a Xile; en
18                                                                                                                                                                   19
Alfredo Gangotena (1904 – 1944)                                                Henri Michaux, Ecuador, 1929

     (1897; primera edición exenta en 1914), la precursora obra de Mallarmé,        Oliverio Girondo, Manuel Mujica Laínez o Enrique Molina a l’Argentina; en
     el deseo de emular a los pintores, algo patente tanto en los caligramas del    César Moro al Perú; en Oswald de Andrade o Ferreira Gullar al Brasil; en
     primero como en las parole in libertà del segundo. Pero la pintura era, asi-   Samuel Feijóo o Severo Sarduy a Cuba... Amb la meva col·lectiva El poeta
     mismo, la segunda vocación, en el propio país de Michaux, del simbolista       como artista, celebrada el 1995 al CAAM de Las Palmas, vaig intentar tra-
     Max Elskamp y de su discípulo Jean de Bosschère, muy próximo a nuestro         çar un mapa de tot això: vaig incloure-hi Michaux en la seva condició de
     poeta-pintor. En la generación belga de los veinte, algo parecido suce-        gran fronterer, compartida amb José de Almada Negreiros, Hans Arp, Ca-
     día con Michel Seuphor. Más tarde, sería el caso, asimismo, de Christian       mille Bryen, Tytus Czyżewski, Raoul Hausmann, Alfred Kubin, l’espanyol
     Dotremont (el autor de los Logogrammes) o de Marcel Broodthaers. El            José Moreno Villa, Francis Picabia, Alberto Savinio, Bruno Schulz, Kurt
     propio Alechinsky, cercano tanto a Michaux como a Dotremont, aunque            Schwitters o Stanisław Ignacy Witkiewicz, creadors que es van expressar
     sea esencialmente pintor, tiene una obra escrita en absoluto desdeñable.       amb una coherència idèntica en tots dos àmbits (algun també va conrear
     En Francia, cabe recordar casos como los de Antonin Artaud, André Bre-         altres arts, com ara la música, la fotografia, la tipografia, etc.), sense pri-
     ton, Jean Cocteau, Georges Hugnet, Eugène Ionesco, Max Jacob, Pierre           vilegiar-ne cap i, per tant, sense que sigui possible dir que són més poetes
     Klossowski, Jacques Prévert, Georges Ribemont-Dessaignes o Paul Valéry,        o escriptors que pintors, ni a l’inrevés.
     precedidos todos ellos por Victor Hugo, tan pertinentemente citado por
     Masson –acabamos de indicarlo– a propósito de Michaux. En otras esce-          El desembre de 1927, és a dir, molt poc després del moment en què va
     nas, podemos pensar en William Blake en el Reino Unido; en Cummings,           decidir ser també pintor, Michaux va emprendre un viatge a l’Equador en
     Henry Miller o Burroughs en los Estados Unidos; en Marinetti o Eugenio         companyia d’Alfredo Gangotena, poeta d’avantguarda d’aquesta nacio-
     Montale en Italia, o en nuestros Rafael Alberti, Federico García Lorca, Er-    nalitat (principalment en francès, tret compartit amb Huidobro, Juan Lar-
     nesto Giménez Caballero o Ramón Gómez de la Serna, al último de los            rea, César Moro, etc.) proper als surrealistes i un dels seus grans amics al
     cuales, por cierto, Hellens y Michaux habían publicado en Le Disque vert,      París twenties. El resultat d’aquells mesos a Quito compartits amb aquest
     donde significativamente colaboró en dos números monográficos: el de-          «poeta habitat pel geni i la desgràcia», mesos que es van prolongar fins
     dicado a Lautréamont y el de Charlot, objeto también de un texto mi-           a començaments de 1929, és un gran llibre publicat per Gallimard, Ecua-
     chauxiano, «Notre frère Charlie», en el que, por cierto, cita al madrileño.    dor (1929), que és molt més que un diari de viatge típic, tot i que també
     Pensemos ahora en el Nuevo Mundo: en José Juan Tablada o Agustín Lazo          es pot considerar com a tal, i per part meva confessaré que el vaig llegir
     en México; en el Vicente Huidobro de los poemas pintados de Salle XIV          per primera vegada in situ en un exemplar, comprat allà, de la traducció
     (1922; primera edición exenta en 2021) o en Joaquín Edwards Bello en           espanyola de 1977 per a Tusquets a càrrec del peculiar escriptor mallorquí
     Chile; en Oliverio Girondo, Manuel Mujica Laínez o Enrique Molina en Ar-       Cristóbal Serra, exemplar que passats els anys vaig aconseguir substituir,
     gentina; en César Moro en Perú; en Oswald de Andrade o Ferreira Gullar         a la lleixa corresponent, per un exemplar de la primera edició francesa
     en Brasil; en Samuel Feijóo o Severo Sarduy en Cuba... Con mi colectiva El     dedicat a Guillermo de Torre al Buenos Aires de 1936. En alguns paisatges
     poeta como artista, celebrada en 1995 en el CAAM de Las Palmas, intenté        essencials de la primera fase de l’obra pictòrica del poeta s’hi poden de-
     un mapa de todo esto: a Michaux lo incluí en ella en su condición de gran      tectar ecos figuratius de la zona andina del país de Gangotena (vegeu, per
     fronterizo, compartida con José de Almada Negreiros, Hans Arp, Camille         exemple, La cordillera de los Andes, de 1938). És precisament en aquest
     Bryen, Tytus Czyżewski, Raoul Hausmann, Alfred Kubin, nuestro José Mo-         moment, també, que aborda la qüestió del color, que en una primeríssima
     reno Villa, Francis Picabia, Alberto Savinio, Bruno Schulz, Kurt Schwitters    fase encara no havia fet acte de presència, ja que, com he indicat, tota
20                                                                                                                                                                    21
o Stanisław Ignacy Witkiewicz, creadores que se expresaron con idénti-
     ca coherencia en uno y otro terreno (alguno cultivó también otras artes,
     como la música, la fotografía, la tipografía, etc.), sin privilegiar ninguno
     de los dos y, por lo tanto, sin que sea posible decir que son más poetas o
     escritores que pintores, ni lo inverso.

     En diciembre de 1927, es decir, muy poco después del momento en que
     decidió ser también pintor, Michaux emprendió un viaje a Ecuador en
     compañía de Alfredo Gangotena, poeta de vanguardia (principalmente
     en francés, rasgo compartido con Huidobro, Juan Larrea, César Moro,
     etc.) de esa nacionalidad cercano a los surrealistas y uno de sus grandes
     amigos en el París twenties. El resultado de esos meses quiteños com-
     partidos con este «poeta habitado por el genio y la desgracia», meses
     que se prolongaron hasta comienzos de 1929, es un gran libro publicado
     por Gallimard: Ecuador (1929) es mucho más que un diario de viaje al           Henri Michaux, Fables des origines, 1923
     uso, aunque también se pueda tomar como tal, y por mi parte confesaré
     que lo leí por vez primera in situ en un ejemplar, comprado allá, de su        la seva atenció es concentrava en la línia. D’altra banda, és important
     traducción española de 1977 para Tusquets a cargo del raro escritor ma-        subratllar que no era la primera vegada que Michaux visitava el Nou Món,
     llorquín Cristóbal Serra, ejemplar que pasados los años logré sustituir,       ja que, en la seva primera vida com a mariner (anys 1920-1921), havia
     en la correspondiente estantería, por un ejemplar de la primera edición        recalat a Rio de Janeiro, Buenos Aires i altres ports americans. En els seus
     francesa dedicado a Guillermo de Torre en el Buenos Aires de 1936. Ecos        textos inspirats per aquest «continent monòton», com el designa a Bifur
     figurativos de la zona andina del país de Gangotena son detectables            el 1930, sempre trobarem present la idea de la immensitat d’aquesta ter-
     en algunos paisajes esenciales de la primera fase de la obra pictórica         ra i els seus extensos espais, entre ells la Pampa. I sempre, home lliure i
     del poeta (ver, por ejemplo, en 1938, La cordillera de los Andes), preci-      errant, estimarà, com van fer Baudelaire o Blaise Cendrars (una admiració
     samente en el momento en que aborda también la cuestión del color,             de joventut que persistirà al llarg de tota la vida), el mar, que ressorgirà
     que en una primerísima fase todavía no había hecho su aparición, pues,         sovint, tant escrit com pintat (moltes vegades en aquarel·la), en la seva
     como ya he indicado, toda su atención estaba concentrada en la línea.          obra. El seu compatriota i gran amic Pierre Alechinsky llegeix de mane-
     Es importante subrayar, por lo demás, que no era la primera vez que            ra molt pertinent els dos quadres emocionantíssims d’atmosfera marina
     Michaux visitaba el Nuevo Mundo, ya que, en su primera vida como ma-           d’uns dies abans de la seva mort (un dels quals va quedar inacabat sobre
     rinero (años 1920-1921), había recalado en Rio de Janeiro, Buenos Aires        el cavallet) com un final flamenc, com una tornada a les dunes del mar del
     y otros de sus puertos. Siempre, en sus textos inspirados por ese «conti-      Nord de la seva infantesa. Fora d’això, al final, per a Michaux, la condició
     nente monótono», como lo designa en Bifur en el propio año 1930, vol-          d’errant havia arribat a ser aèria: Micheline Phankim el recordava sempre
     verá sobre la idea de su inmensidad, de sus anchos espacios, entre ellos       amb ganes d’agafar un avió amb rumb a aquestes destinacions llunyanes
     la Pampa. Y siempre, hombre libre y errante, amará, a lo Baudelaire o a        que els agradaven a tots dos: tant podia ser l’Índia com Mèxic, Nova York
     lo Blaise Cendrars (una admiración de juventud que persistirá a lo largo       o diversos països d’una Àfrica occidental que abans ell només havia entre-
     de toda su vida), el mar, que resurgirá a menudo, tanto escrito como           vist en alguna escala a Dakar i que havia imaginat, molt al començament,
     pintado (a menudo a la acuarela), en su obra. Su compatriota y gran            en el seu segon llibre, Fables des origines (1923), tan Cendrars, per la ban-
     amigo Pierre Alechinsky lee muy pertinentemente los dos muy emocio-            da d’Anthologie nègre. Fins i tot, ja amb més de setanta anys, va rebre
     nantes cuadros de atmósfera marina de unos días antes de su muerte             alguna classe de vol sense motor als Alps suïssos!
     (uno de los cuales quedó inacabado sobre el caballete) como un final
     flamenco, como una vuelta a las dunas del mar del Norte de su infancia.        El viatge més important de la seva vida, a l’efecte de la seva obra escrita,
     Por lo demás, la errancia, a lo tarde, había llegado a ser, para Michaux,      però també pintada, és el que, un any després de tornar de l’Equador, just
     aérea: Micheline Phankim lo recordaba siempre con ganas de tomar el            quan acabava de crear el personatge de Plume (Un certain Plume, 1930,
     avión con rumbo a esos destinos lejanos que a ambos gustaban, ya fuera         editat per Éditions du Carrefour, la mateixa casa que l’any anterior, com
     la India, México, Nueva York o diversos países de un África occidental         ja hem indicat, havia publicat Hebdoméros), va conduir Michaux, durant
     antes por él solo entrevista en alguna escala en Dakar e imaginada, muy        part dels anys 1930 i 1931, a diversos països asiàtics, entre els quals des-
     en el arranque, en su segundo libro, Fables des origines (1923), tan Cen-      taquen l’Índia, la Xina i el Japó. El resultat va ser un dels seus grans lli-
     drars, por el lado de Anthologie nègre. Incluso, ya setentón, tomó, en         bres: Un barbare en Asie (1933). Com passaria de manera paral·lela amb el
     los Alpes suizos, ¡alguna clase de vuelo sin motor!                            nord-americà Mark Tobey, el qual, tanmateix, com confessaria Michaux
                                                                                    el 1961 a John Ashbery, que l’entrevistava per a Art News, ell no sentia
22                                                                                                                                                                  23
El viaje más importante de su vida, a efectos de su obra escrita, pero          com un creador especialment proper a les seves preocupacions, el belga
     también pintada, es el que, un año después de volver de Ecuador, jus-           es convertiria, pintant, en un cal·lígraf sui generis, en algú que, des d’un
     to cuando acababa de dar nacimiento al personaje de Plume (Un certain           coneixement fonamentalment intuïtiu, sintonitzaria amb l’esperit d’Ori-
     Plume, 1930, editado por Éditions du Carrefour, la misma casa que el año        ent. Més tard, vindrien altres «cal·lígrafs occidentals», com en una fórmu-
     anterior, como ya se ha indicado, había publicado Hebdoméros), condujo          la brillant, seva, André Malraux es referiria a un d’ells, el tachiste Georges
     a Michaux, durante parte de los años 1930 y 1931, a diversos países asiáti-     Mathieu, que el belga va tractar, a més de coincidir amb ell en la nòmina de
     cos, entre los que destacan la India, China y Japón. El resultado fue uno de    diverses col·lectives. Durant els anys cinquanta del segle passat es produi-
     sus grandes libros, Un barbare en Asie (1933). Como en paralelo sucedería       rien més contagis del que es feia a Orient: per exemple, en el cas de Pierre
     con el norteamericano Mark Tobey, al que, sin embargo, como confesa-            Alechinsky o de Sam Francis, o, més indirectament, de Tàpies o Oteiza. En
     ría Michaux en 1961 a John Ashbery, que lo entrevistaba para Art News, no       aquest camí, Michaux va ser realment un dels primers i un dels més conse-
     sentía como un creador especialmente cercano a sus preocupaciones, el           qüents. Si per a altres, hereus, en certa manera, del japonisme vuitcentista,
     belga se convertiría, pintando, en un calígrafo sui géneris, en alguien que,    l’essència d’Orient va ser el país del sol naixent, per a ell va ser la Xina, i això
     desde un conocimiento fundamentalmente intuitivo, sintonizaría con el           queda ben clar quan llegim Idéogrammes en Chine (1975), un dels seus mi-
     espíritu de Oriente. Más tarde vendrían otros «calígrafos occidentales»,        llors títols amb Fata Morgana, malgrat que el text hagués aparegut quatre
     como en fórmula brillante, como suya, llamaría André Malraux a uno de           anys abans com a pròleg d’un llibre erudit sobre el mateix tema. Sobre tot
     ellos, el tachiste Georges Mathieu, al cual el belga trató, además de coin-     això he escrit en el catàleg de l’exposició titulada Barbarzyńca w Krakowie
     cidir con él en la nómina de varias colectivas. Durante los años cincuen-       [Un bàrbar a Cracòvia], que el 2017 li vaig dedicar al Manggha Muzeum
     ta del siglo pasado habría más contagios de lo oriental: por ejemplo, en        d’aquesta ciutat polonesa, en una de les vitrines del qual vaig disposar di-
     el caso de Pierre Alechinsky o de Sam Francis, o, más indirectamente, de        versos llibres de la seva esplèndida biblioteca oriental. En tot cas, Michaux
     Tàpies o de Oteiza. En este camino, Michaux fue realmente uno de los pri-       també acabaria interessant-se –i molt– pel Japó i la seva cultura, i percebria
     meros y uno de los más consecuentes. Si para otros, herederos, en cierto        que, en part, les seves impressions sobre el país, algunes negatives, havien
     modo, del japonisme ochocentista, la esencia de su Oriente fue el país          estat condicionades per les circumstàncies polítiques i el clima bel·licis-
     del sol naciente, para él fue China, algo que queda claro cuando leemos         ta que hi regnava –com passava, de fet, arreu del món– durant els thirties.
     Idéogrammes en Chine (1975), uno de sus mejores títulos con Fata Mor-
     gana, aunque el texto hubiera aparecido cuatro años antes como prólogo          A més de les visions andines esmentades, durant la dècada de 1930 és
     a un libro erudito sobre el mismo tema. Sobre todo esto he escrito en el        quan Michaux es posa a pintar, obsessivament, rostres que sempre te-
     catálogo de la exposición titulada Barbarzyńca w Krakowie [Un bárbaro en        nen alguna cosa d’aparicions («quan començo a estendre pintura sobre la
     Cracovia], que en 2017 le dediqué en el Mangha Muzeum cracoviano, en            tela, habitualment apareix un cap monstruós...»), gest similar, en aquest
     una de cuyas vitrinas dispuse diversos libros de su rica biblioteca oriental.   sentit, al que serà comú més endavant en l’espanyol Antonio Saura. Pre-
     A lo tarde, en cualquier caso, Michaux se interesaría también –y mucho–         cisament en aquesta època neixen algunes de les millors pintures mic-
     por Japón y su cultura, percibiendo que, en parte, sus impresiones sobre        hauxianes, entre les quals hi ha els extraordinaris i impressionants fonds
     el país, algunas de ellas negativas, habían estado condicionadas por las        noirs [fons negres], com Le Prince de la nuit (1937), que forma part de la
     circunstancias políticas y el clima belicista reinante allá –como, por lo de-   col·lecció del MNAM de París, al qual va ser donat per Daniel Cordier, i
     más, en todo el mundo– en los thirties.                                         que, juntament amb el cèlebre sonet de Gérard de Nerval «El desdicha-
                                                                                     do» (1853), sobre el príncep d’Aquitània a la seva torre abolida, és el punt
     Además de las aludidas visiones andinas, en la década del treinta es cuan-      de partida d’un dels millors assajos que s’han fet sobre l’obra pictòrica de
     do Michaux se pone a pintar, obsesivamente, rostros que siempre tienen          Michaux: el d’Octavio Paz, que l’havia tractat al París de la postguerra
     algo de apariciones («cuando comienzo a extender pintura sobre el lien-         (text publicat per primera vegada el 1978, en traducció al francès de Clau-
     zo, habitualmente aparece una cabeza monstruosa...»), gesto similar, en         de Esteban, en el catàleg d’una exposició a la qual faré referència més
     ese sentido, al que será común más tarde en nuestro Antonio Saura. Es           endavant). Fent una mica de broma amb la seva obsessió per caps i ros-
     entonces cuando nacen algunas de las mejores pinturas michauxianas,             tres, molt presents en els fonds noirs, el mateix poeta-pintor va emetre en
     entre ellas los extraordinarios e impresionantes fonds noirs [fondos ne-        algun moment, amb aquest humor fràgil i ranquejant tan seu, la hipòtesi
     gros], como Le Prince de la nuit (1937), que está en la colección del MNAM      que estava acariciant la idea de crear un nou «-isme», el fantasmisme o
     de París, al que fue donado por Daniel Cordier, y que, junto con el célebre     psicologisme. Més que mai, en els fons negres, «la nit es mou».
     soneto de Gérard de Nerval «El desdichado» (1853), sobre el príncipe de
     Aquitania en su torre abolida, es el punto de arranque de uno de los mejo-      Tot i que abans, durant els happy twenties, havia conegut Pere Creixams,
     res ensayos que existen sobre la obra pictórica de Michaux: el de Octavio       el pintor català de Montmartre, tan proper als escriptors, tindria més re-
     Paz, que lo había tratado en el París de la posguerra (texto publicado por      corregut la seva amistat amb un altre artista espanyol dels pinzells, Juan
     vez primera en 1978, en traducción al francés de Claude Esteban, en el          José Luis González Bernal, saragossà que va desenvolupar la major part de
     catálogo de una exposición a la que luego haré referencia). Bromeando un        la seva carrera a París, on moriria el 1939. Michaux dirà coses superlatives
24                                                                                                                                                                          25
Juan José Luís González Bernal, El hombre encadenado, 1934,                       Henri Michaux, Entre centre et absence, 1936
     Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid
                                                                                       de González Bernal i del seu Hombre encadenado (1934), avui al Reina So-
     poco con su obsesión por cabezas y rostros, muy presentes en los fonds            fía. Li encarregarà l’única il·lustració d’una de les seves plaquettes impre-
     noirs, el propio poeta-pintor en algún momento emitió, con ese humor              ses per l’exquisit poeta-impressor GLM, Sifflets dans le temple (1936). A
     frágil y renqueante tan suyo, la hipótesis de que estaba acariciando la idea      l’exposició sobre l’aragonès que vaig comissariar el 2001 per a l’Instituto
     de crear un nuevo ismo, el fantasmismo o sicologismo. Más que nunca, en           Cervantes de París, que és la més completa que se li ha dedicat fins avui,
     los fondos negros, «la noche se mueve».                                           hi vaig incloure un dibuix seu que va ser propietat de Michaux, així com,
                                                                                       en una vitrina, un exemplar de la plaquette esmentada, que al catàleg
     Aunque antes había conocido, en los happy twenties, a Pere Creixams, el           apareix facsimilada íntegrament.
     pintor catalán de Montmartre, tan próximo a los escritores, más recorrido
     iba a tener su amistad con otro artista español de los pinceles, Juan José        En la seva lluita per ser pintor, algunes fites importants per a Michaux
     Luis González Bernal, zaragozano que desarrolló la mayor parte de su ca-          seran el seu primer llibre autoil·lustrat (des de la coberta mateixa), En-
     rrera en París, donde fallecería en 1939. Michaux dirá cosas superlativas         tre centre et absence (1936), editat per Henri Matarasso, i també la mo-
     de González Bernal y de su Hombre encadenado (1934), hoy en el Reina              nografia Peintures (1939), publicada novament per GLM, prologada pel
     Sofía. Le encargará la única ilustración de una de sus plaquettes impresas        crític d’art Louis Cheronnet i en la qual el poeta-pintor posa paraules als
     por el exquisito poeta-impresor GLM, Sifflets dans le temple (1936). En           éssers nascuts del seu pinzell, incloent-hi el Prince de la nuit, que quali-
     la exposición sobre el aragonés que comisarié en 2001 para el Instituto           fica de «príncep de la corona feta malbé» i també de «príncep perdut».
     Cervantes de París, que es la más completa que se le ha dedicado hasta la         D’aquesta època daten les seves dues primeres individuals: la de 1937
     fecha, incluí un dibujo suyo que fue propiedad de Michaux, así como, en           a la Librairie de la Pléiade i la de l’any següent a la Galerie Pierre. Més
     una vitrina, un ejemplar de la mencionada plaquette, que en el catálogo           endavant, el 1942, és a dir, en plena ocupació alemanya, vindrà la de la
     va facsimilada en su integridad.                                                  Galerie de l’Abbaye, antiga Zack. Ja en temps de postguerra, se’n succeiran
                                                                                       moltes més, en sales com ara Rive Gauche, René Drouin, Nina Dausset o
     En su lucha por ser pintor, hitos importantes para Michaux serán su pri-          Daniel Cordier, o a la llibreria La Hune. Una segona monografia important
     mer libro autoilustrado (desde la cubierta misma), Entre centre et absen-         serà Peintures et dessins (1946), publicada per les Éditions du Point du Jour,
     ce (1936), editado por Henri Matarasso, y también la monografía Pein-             és a dir, per René Bertelé, que aquest mateix any treu un altre volum de
     tures (1939), publicada nuevamente por GLM, prologada por el crítico              frottages molt a l’estil d’Ernst: Apparitions. A l’efecte de la difusió de l’obra
     de arte Louis Cheronnet y en la que el poeta-pintor pone palabras a los           pictòrica, serà importantíssim el contacte de Michaux amb el poeta, pintor
     seres nacidos bajo su pincel, incluido el Prince de la nuit, al que califica de   i crític Michel Tapié, implicat en la Compagnie de l’art brut de Jean Dubuf-
     «príncipe de la corona rota» y también de «príncipe perdido». De aquel            fet i inventor, més endavant, de l’art autre. Dubuffet va retratar aleshores
     entonces datan sus dos primeras individuales: la de 1937 en la Librairie          tant Tapié com Michaux. Del crític, que també estava molt connectat amb
     de la Pléiade y la del año siguiente en la Galerie Pierre. Luego vendrá, en       l’Extrem Orient, són les xilografies i l’extravagant enquadernació de fusta
     1942, es decir, en plena ocupación alemana, la de la Galerie de l’Abbaye,         de Poésie pour pouvoir (1949), llibre de bibliofília editat per René Drouin.
     antigua Zack. Ya en la posguerra, se sucederán muchas otras, en salas             Va incorporar el seu autor al seu llibre-manifest Un art autre (1951) i a la
     como Rive Gauche, René Drouin, Nina Dausset o Daniel Cordier, o en la             seva col·lectiva de l’any següent al voltant del mateix tema, chez Paul
     librería La Hune. Una segunda monografía importante será Peintures et             Facchetti, tot i que, curiosament, no a la que el 1957 es va poder veure suc-
26                                                                                                                                                                         27
André Gide, Découvrons Henri Michaux, 1941                                       Henri Michaux, Arbres des tropiques, 1942

     dessins (1946), publicada por las Éditions du Point du Jour, es decir, por       cessivament a Barcelona (Sala Gaspar) i a Madrid (Sala Negra del Museo
     René Bertelé, que ese mismo año saca otro volumen de frottages muy a             de Arte Moderno). Tot això donaria una gran empenta a la carrera del Mic-
     lo Ernst: Apparitions. A efectos de la difusión de la obra pictórica, será im-   haux pintor, perquè en el París d’aquella època pocs crítics tenien el poder
     portantísimo el contacto de Michaux con el poeta, pintor y crítico Michel        que tenia ell. El belga ja havia adquirit un enorme prestigi com a poeta,
     Tapié, implicado en la Compagnie de l’art brut de Jean Dubuffet e inven-         sobretot a partir del llibret d’André Gide Découvrons Henri Michaux (1941),
     tor, luego, del art autre. Dubuffet retrató entonces tanto a Tapié como a        publicat per Gallimard, i el volum que el 1946 li havia dedicat el fidel Ber-
     Michaux. Del crítico, muy conectado él también con el Extremo Oriente,           telé dins de «Poètes d’aujourd’hui», la col·lecció quadrada de Seghers, que
     son las xilografías y la bizarra encuadernación de madera de Poésie pour         aleshores tot just acabava de néixer però que a la llarga seria popularíssi-
     pouvoir (1949), libro de bibliofilia editado por René Drouin. Incorporó a        ma, i que per a la meva generació (i també per a la dels meus pares) va ser
     su autor a su libro-manifiesto Un art autre (1951) y a su colectiva del año      una porta cap a tantes veus de la lírica. Conreant la seva pròpia llegenda,
     siguiente en torno a lo mismo, chez Paul Facchetti, aunque curiosamente          Michaux ordena que a la coberta no hi vagi cap foto seva, com era la norma
     no a la que en 1957 pudo verse sucesivamente en Barcelona (Sala Gas-             de la col·lecció, i de fet, en lloc d’aquesta foto, el que hi va és... la repro-
     par) y Madrid (Sala Negra del Museo de Arte Moderno). Todo ello daría            ducció d’una de les seves característiques pintures de rostres. Simultània-
     un gran empujón a la carrera del Michaux pintor, porque pocos críticos           ment, s’anava consolidant el seu prestigi com a pintor en un espai inter-
     tenían, en aquel París, el poder que tenía él. El belga ya había adquirido       medi entre el surrealisme i l’abstraction lyrique.
     un enorme prestigio como poeta, sobre todo a partir del librito de An-
     dré Gide Découvrons Henri Michaux (1941), publicado por Gallimard, y el          Tornant una mica enrere en la cronologia, diré que des que vaig acon-
     volumen que en 1946 le dedicó el fiel Bertelé dentro de «Poètes d’au-            seguir-ne un exemplar a El Astillero –la llibreria, aleshores barcelonina,
     jourd’hui», la entonces recién nacida, y a la larga popularísima, colección      del meu amic Pablo Capurro– he concedit molta importància a un dels
     cuadrada de Seghers, para mi generación (como para la de mis padres),            volums més humils, des del punt de vista bibliofílic, de Michaux: el mí-
     una puerta hacia tantas voces de la lírica. Cultivando su propia leyenda,        nim Arbres des tropiques, de poques pàgines, publicat el 1942, és a dir, en
     él ordena que en cubierta no vaya foto suya, como era preceptivo en la           plena ocupació, sobre paper de qualitat ínfima per Gallimard, una vegada
     colección, y de hecho, en lugar de esa foto, lo que va... es la reproducción     més. Sempre m’ha sorprès que el llibre no hagi estat reprès per cap edi-
     de una de sus características pinturas de rostros. Se iba consolidando, a la     tor brasiler, però la veritat és que, curiosament, als annals tampoc no hi
     par, su prestigio como pintor en un espacio intermedio entre el surrealis-       consta cap individual de Michaux en aquest país, on va passar part dels
     mo y la abstraction lyrique.                                                     anys 1939 i 1940, durant els quals va freqüentar Jorge de Lima, Murilo
                                                                                      Mendes i el francès exiliat Georges Bernanos. De nou, el Michaux dibui-
     Volviendo un poco atrás en la cronología, diré que desde que me hice             xant s’enfronta al Nou Món, en aquest cas inscrivint-se en una tradició
     con un ejemplar en El Astillero –la librería, entonces barcelonesa, de mi        que és la dels naturalistes dels tres segles precedents. Aquest llibre s’ha
     amigo Pablo Capurro– le he concedido mucha importancia a uno de los              de veure com un tribut a la bellesa inaudita d’arbres que són «tot gest»,
     volúmenes más humildes, desde el punto de vista bibliofílico, de Michaux:        tal com es despleguen en aquest monument nacional brasiler que és el
     el mínimo y delgado Arbres des tropiques, publicado en 1942, es decir,           Jardí Botànic de Rio. Naturalment, Michaux, que ja havia passat pel Brasil
     en plena ocupación, sobre papel de ínfima calidad por Gallimard, una             com a mariner i també en el seu viatge de tornada de Quito (durant el
     vez más. Siempre me ha sorprendido que el libro no haya sido retomado            qual havia quedat fascinat pel zoo de Pará), no pretén emular els pintors
28                                                                                                                                                                       29
También puede leer